Per què no t'hi fixes més? òstia.
Aquesta era la pregunta que es feia a ell mateix cada cop que les històries que formaven part de la vida, passaven rapidíssimes pel seu davant. Gairebé no tenia temps de girar el cap i veure la polseguera que aixecaven en allunyar-se.
No assaboria prou els fets qüotidians. El regust que li quedava del que havia viscut cada dia, just quan es mirava al mirall i es rentava les dents, era aigualit.
No recordava amb precisió el que havia ocorregut aquell dia, ni cap dia.
Una d'aquestes històries per a no dormir, va succeir un calurós horabaixa del mes d'agost al pàrquing d'Alcampo a Palma.
Acabava d'arrancar el seu cotxe.
No havia recorregut ni 40 metres, quan va aturar el motor per a escoltar un missatge que acabava d'entrar a la bústia de veu del telèfon mòbil.
El missatge era de M., una excompanya de feina que s'expressava en veu baixa, en to dolç i de complicitat.
I sobretot era moooooolt clar.
Havia estructurat les paraules del missatge amb un ordre i coherènia exemplars. Exposava uns fets i un codi secret, que s'havia d'acomplir sense desviar-se ni un sol centímetre. Calia que totes les peces de l'engranatge encaixessin a la perfecció. Només calia un poc de paciència i triar la cara de pòker, per a aconseguir que la missió final fos tot un èxit.
Així i tot; vaja... l'havia cagat.
Aquelles clàusules de complicitat que no s'havien de trencar sota cap concepte havien estat desvetllades.
Ho acabava d'engegar tot a la merda i se'n feia creus.
Com era possible que no hagués decodificat les instruccions amb la precisió requerida?
Reia, avergonyit.
Amagava el cap a sota l'ala perquè no volia tornar a veure sortir el sol.
Com tornar a mirar a la cara les persones que havien organitzat tot aquella festa?
A partir d'ara l'apuntarien amb el dit.
-Mira-te'l! és aquest el que ho va espanyar tot. Quin tros de cabró!
Sempre hi ha algú que, en ocasions com aquesta la caga (pensava), però era impossible que aquesta vegada li hagués tocat a ell!
-Per què no hi poses més atenció en les coses, tros de colló? se torturava recordant assegut al vehicle.
Com més hi pensava, més s'enfonsava.
Trucava compulsivament un número per disculpar-se el més aviat possible.
Havia d'oblidar-ho tot, ràpidament, com abans millor.