No estava mort, però dos homes l'agafaven pels extrems i feien balancejar el seu cos com un balancí al ritme d'un, dos, tres. Finalment el llançaven a damunt d'una pila de cossos sense vida.
Feia pudor de putrefacció a causa de l'acumulació de restes humanes.
Havien mort centenars de persones i l'olor havia carregat l'atmosfera d'Hamburg aquella tardor de 1920.
La feina havia desbordat els infermers. Els enterradors eren homes sense feina dels pobles de les rodalies, que havien viatjat fins a la ciutat per guanyar-se un jornal. Estaven disposats a fer el que fos per tal de menjar. Recollien una a una les restes escampades per tot arreu: a les voreres dels carrers, als marges dels camins i a les entrades de les cases, a on molts s'havien dirigit cercant auxili. Havien mort trucant a les portes que mai no s'obriren.
No podia moure el cos, però ell no era mort.
A dins, una immensa activitat cerebral mirava de posar fi a aquella angustiosa situació. Els esforços realitzats pel cervell havien estat inútils fins aquell moment. La fallida neuronal era total.
El cos esgrogueït a causa d'anys d'excessos alcohòlics, li feia una mala passada, just en el pitjor moment. Perquè havia carregat el fetge amb cervessa tants d'anys?
Estava tirat enmig d'un carrer i ningú no l'ajudaria.