SNAM SEL
Les escales que baixaven fins la discoteca de moda eren pronunciades, d'una moqueta gastada color vermell, un color que definia tot el complexe d'oci. Avall i a mà esquerra, una al·lota d'ulls verds, actitud sempre positiva i somriure perfecte, esperava darrera d'un improvitzat pupitre els clients que, nit rere nit, posarien tot tipus de traves per a no haver de pagar els dos euros afegits al preu d'una copa, que costava l'entrada.
La música del local i l'alcohol, excitaven el cos de Rafel.
Els pensaments li saturaven el cervell. Els nervis començaven a prendre el control del seu cos amb una pujada brutal d'adrenalina.
Havia d'arribar fins al darrer esglaó de l'escala per a entrar al local. Un repte difícil de superar, a causa de la quantitat d'alcohol que havia ingerit aquell vespre de sopar, copa i puroººººººººº ººººººº ººººººººº.
Inesperadament, abans de trepitjar el darrer esglaó, el suport que havia de trobar la seva cama va desaparèixer, i un mal gest l'obligà a doblegar el turmell i travelar.
Mig forçat, recolzava el pes de tot el seu cos contra la porta de metall gris.
Aquella falsa paret l'havia salvat d'una òstia considerable. Es descollonava amb la cara empotrada i la boca oberta; el rictus extasiat i doblegat de rialles.
En el precís moment que les seves espatlles trobaven el mur metàl·lic per a no caure, un crit esgarrifós havia espantat l'al·lota recepcionista, que observava horroritzada el resultat final d'aquella passa en fals.
El crit provenia de dins del local, de l'altre costat de la porta de la qual començava a regalimar un líquid vermell fosc.
La mà de Caracolló havia quedat atrapada al costat del pany. La sort havia fet que li quedàs bloquejada entre la porta i el marc, just en el moment que l'esquena desconcertada deixava reposar tot el pes del cos de Rafel, que no se n'adonava del que estava passant. Sentia crits, sí, però suposava que eren fruit del seu gat. En realitat tant se li'n fotia.
Per fer més gràcia als amics, repetia l'escena una vegada i una altra, llençant-se amb força contra la porta. I encara un cop més.
Aquella mà s'havia transformat en una massa morta, per on relliscava la sang que havia començat a sortir de manera escandalosa, primer roja, ara negra. L'extremitat de Caracolló havia patit el més brutal dels correctius. Els ossos i lligaments romanien allà, trencats, espectants a la immediata reacció del cervell.
Prolongacions inerts d'un braç que tardaria mesos a tornar a acaronar els cabells rossos de la senyoreta Mule.