Ahir, Teatre Xesc Forteza, concert de San Francisco Jazz Collective.
La gent es torna boja en acabar cadascun dels solos del saxo tenor de la màgica banda californiana, que aquell vespre interpreta un repertori basat en temes de Herbie Hancock, una de les estrelles de la tercera edició del Jazz Voyeur Festival.
Perquè aplaudim en acabar una cançó?
Imagín que és com la mostra d'aprovació humana, del que acaba d'entrar a les nostres orelles, no?
Però mai no ens hem aturat a pensar que fent-ho, estam trencant tota l'harmonia que s'ha generat amb unes notes disposades amb un ordre especial, per a generar plaer?
En el mateix moment en que acaba una composició a un directe, els més enèrgics comencen a fer mambelletes per a demostrar que, efectivament, ells han vibrat i han entès a la perfecció el que l'artista volia trnasemetre.
Idò perfecte, ja l'hem feta. No s'adonen que en fer aquesta operació s'han desfet precipitadament totes les freqüències sonores que havien estat sortint dels instruments tot just fa uns segons? No seria més recomanables romandre 10 o 20 segons en silenci, gaudint encara de les vibracions, interioritzant el que s'acaba d'exposar. Assaborint vaja.
Les mambelletes són horribles. Produeixen un so que trenca l'espai amb una mescla d'aguts i greus (segons l'art de cadascú).
I encara hi ha la penya que comença a aplaudir quan el músic no ha acabat, o en acabar un solo. Déu meu!
Proposta a la humanitat: Per què enlloc de fer soroll amb les mans en acabar cada cançó, no miram d'estendre la idea que podríem aplaudir només en començar i en acabar el show?