El meu cul reposa a un taburet. Els braços s'estiren quilòmetres a la barra del bar de Gaspar.
Com tants i tants de matins, he baixat les escales de ca meva disposat a fer un cafè amb llet. Un dels primers rituals diaris per a afrontar la jornada que m'espera.
-Cafeïna?
-Yes please.
Aconseguesc que el sucre comprimit de la marca Segafredo se desplaci fins a un dels extrems del sobre amb hàbils moviments manuals.
N'hi ha dos.
Amb paciència els aboc a la tassa. D'un en un.
En acabar el trasvassament i com si es tractàs de completar un puzzle, faig encaixar els pedaços de paper buits, un a dins de l'altre amb infinits doblecs, fins que només en queda un amb aspecte d'embarassat.
Un sobre buit de sucre amb aspecte d'embarassat?
Déu meu, beu-t'ho d'una vegada!
...Ummm... Segafredo.
Sempre m'ha agradat el cafè d'aquesta marca.
Un tio d'origen andalús s'asseu a la meva esquerra. Té aproximadament seixanta anys i vesteix un xandall color gris desastrós, com els seus cabells. Demanà cafè amb llet al temps que xucla amb força els mocs aferrats als seus narius; se descollona quan entren tres dones sudamericanes. Riu totsol i me mira esperant una aprovació. No vull concedir ni un segon de la meva atenció a la seva ironia masclista, però el cabró me fa riure.
En Gaspar, l'amo del negoci amb capacitat per a 30 persones sempre va un poc desastrat; porta tota la camisa ben col·locada a dins dels calçons, excepte la part del darrera que li surt per fora. A més va mal pentinat, dos fets que demostren que, efectivament, els matins no es dutxa i molt menys es mira al mirall per saber quin careto fa. Du ulleres de cul de tassó que denuncien una profunda miopia.
A tot això me començ a demanar a on vaig aparcar el cotxe ahir vespre. O era ahir migdia? Han passat tantes hores... Record d'on venia, però...
Són dubtes i incerteses a les que ja hi estic avesat. El millor és a agafar-ho amb calma, tanmateix ja arrib 3/4 d'hora tard, i quan ho hagi de recordar, ho recordaré.
El barman juga amb uns grans de cafè a la mà. Els olora satisfet afirmant que allò és ben natural i per lògica aplastant, sà.
Els clients se van acomiadant amb freds "Buenos Días".
No vull ni imaginar sa cara que faig els matins. Un dels meus únics consols és pensar que sintonitzaré Máxima FM després de cordar-me sa corretja i que viatjaré patinant pels carrers de Palma a gran velocitat. El dance que punxen és bastant porqueria, però me deixondeix.
Uns minuts de divagacions i ja he acabat de prendre el cafè. Per desgràcia encara no record res. Res de res.
Tot sortint del Petit Cafe, el primer que faig és girar el cap cap a la dreta. Trob la matrícula que cercava acabada en -DG, i no hi ha dubte: és el meu petitó!
El 106.1 fm ja peta als bafles de camí al curro. El Gallo Máximo ja fa de les seves. KI KIRI KIIIIIII!!
Ho està fent de PM.