És una lluita d'ulls.
Amb la mirada es poden dir moltes coses, de bones i de dolentes.
Drets a una classe, a la part superior d'una cara de trets durs i amb barba de dies, hi ha l'esguard blau, profund i macabre d'un professor.
Les ninetes tímides, avergonyides i adolescents de Lídia, una al·lota que encara no ha fet els vint anys, observen assegudes a una cadira, grans com a plats.
El mestre volia fer arribar als alumnes la lliçó pràctica del dia, però n'hi ha pocs que entenguin les ràpides tècniques explicatives, massa avançades per a persones que no estan introduïdes en un llenguatge tècnic especialtitzat.
Avui per variar, s'ha aixecat creuat. Com els dies en què el primer que fa és escridassar la dona, apuntant amb el dit el cafè amb llet:
-Una altra vegada la puta llet és freda!.
Habitualment projecta contra els altres l'espurna d'odi que brilla als seus ulls.
Ara la du de Lídia, i abans de començar l'atac, se sap guanyador. Tot serà molt senzill. Ella és el membre més feble i inexperimentat del ramat. Ell, el llop.
Tot el que vol és fer-la plorar, hi ho aconsegueix sàdicament, utilitzant mètodes agressius i adjectius despectius.
Així, la cara de Lídia es va encenguent. Li crema com el foc.
Una ràpida sensació de calor pren el control de la situació a les seves galtes. El cor li batega cada vegada més aviat. Els fets se succeiexen un darrera l'altre sensetempsperareaccionar.
I passa l'inevitable: els ressorts que uneixen l'aparell visual i els sistema nerviós de la nina, no poden suportar més la pressió, i deixen anar una plorera que brolla de tal manera, que a tots els presents ens trenca el cor.