És un home afortunat, o un autèntic desgraciat, com tot a la vida segons es miri. Té accés a la música de manera constant, però desproporcionada. La vida al seu apartament, situat al carrer principal de la barriada, és i ha estat el motiu pel qual el seu cap està a punt de rebentar.
Cotxes i més cotxes passen fent renou cada minut, cada hora per l'avinguda. Segueixen les ordres de semàfors inconscients, que marquen compassos obligatoris d'absurditat circulatòria vial.
Ha vist circular des de les seves finestres, a mitja flota automobilística insular. Vehicles menats per tot tipus de persones: joves, vells...
El tipus de conductor que més el treu de polleguera però, són els tunneros, quins fills de puta!
Fa anys, quan era més petit, obserbava els braços tatuats que es recolzaven a les finestres de seats supermiriafioris, de quinquis espanyolitos i gitanos enjoiats fins a les dents, que lluïen polseres i creus de la mare de Déu penjades al coll. El seu radiocassette funcionava a tot volumen escopint cintes de Los Inhumanos. Eren els anys vuitanta, i aquella pobra gent encara tenia la seva mica de gràcia...
Però aquests malparits bakales d'ara són la pesta. I a més no el deixen dormir avui vespre. Cada cop que el semàfor es posa en vermell, s'ha de menjar les patètiques recomanacions musicals d'aquests pastis provinents d'una working class que ha fet del mal gust, la seva raó de ser.
He dit.