No és cap secret la degenaració i la conversió sufrida pel Rock a nivell estatal al llarg dels anys. Grans discogràfiques, llistes d'èxits, moda, competència i en definitiva negoci. Tot plegat teixí una tela d'aranya a mitjans dels vuitanta que avui en dia ja resulta invisible per una joventut que sense oportunitat va ser idiotitzada i venuda abans d'haver nascut. Escoltant i consumint allò que els han donat per menjar, embolicat amb paper brillant revolucionari i alternatiu, sense possibilitat de veure més enllà de la bena que boira la seva vista. Els joves d'avui dia són com canets domesticats d'un sistema comunicatiu que els té totalment dominats.Però hi va haver un temps amics, a Catalunya i també a Euskadi que el Rock era quelcom perillós, subversiu, una amenaça pels interessos d'una indústria que creixia. Considerat de mal viure i lligat irremeiablement a la perdició, al caos i al rebuig social. El Rock estava mal vist i en definitiva era repulsiu. I pens de tot cor que així hagué de ser sempre, perquè avui dia en veure tots aquests nins que semblen sortits del High School Musical, per la força però amb raó em fan arribar a entendre (que no és el mateix que compartir) una filosofia tan extremista com la del pare Allen, GG Allin, que
amb les seves paraules deia textualment que: "El Rock'n'roll ha de ser perillós, viure ràpid, trencar les normes, una experiència sexualment violenta sense cap tipus de limits, brutícia, alcohol, drogues, plaer... la vida al carrer. Beure orina i sang, mansturbar-se en públic és Rock. I barallar i combregar menjar merda és la comunió.
Fragment del programa The Rock&Soul Fever #30 de Ràdio 77