El problema del món sectari

El seguent text no és una crítica gratuïta a la gent que pensa d'una determinada manera.
Segurament a més d'un li courà el que llegirà a continuació, però és la meva reflexió personal sobre els problemes d'un entorn.

Qualsevol moviment social, juvenil, cultural, o com ho anomena la premsa, el món de les tribus urbanes, té les seves regles. O hi jugues o no hi jugues, però si deicideixes d'entrar-hi, has de tenir molt clar que hi ha unes normes. Tu no has inventat aquell codi prestablert, però tot i així, has de combregar sense intentar canviar les regles del joc. Te pots sentir més o menys identificat amb allò establert, i pots fer més o menys renou, però això no et dóna dret a voler fer la teva, sense seguir obligatòriament la resta del ramat. Perquè això és el que són la majoria de moviments que assenyalava abans: un puta ramat a on la persona que no destaca en cap de les facetes de la vida pot entrar-hi, adoptant una imatge que, com a mínim li dóna un poc de credibilitat i coherència davant de la gent.
La gent... a qui cony l'importa el que pensa la gent? Doncs sembla que a molta més penya del que sembla.
Les persones cerquen aparentar el que no són.
Hi ha determinades reunions públiques com concerts, manifestacions... a on se posa en marxa tota la maquinària assajada a les habitacions d'adolescents plenes de pòsters. Quan hi ha una trobada és molt important passejar-se amb el cap ben alt i fer com qui està al cas del que passa. El que conta no és passar-ho bé, això és secundari.
Ha viatjat aquesta gent per adonar-se del ridícul que està fent amb un nacionalisme extremadament tancat? Perquè no s'entén estimar el teu país sense haver-ne d'odiar una altre? Quin mal hi ha en aprendre moltes llengües, com més millor? Una llengua no és un perill, ho són les persones que la manipulen políticament per als seus interesos.

Que te passi això ha de fer pupa

25p - Conte

Vint-i-cinc vegades va introduir fins al mànec, el metall afilat al cos d'Stefan. Com més vegades li enfonyia, més assedegat de la seva sang se sentia. L'estava apunyalant sense pietat i gaudia de fer mal com mai no ho havia fet.
Una, dues, tres, vuit, catorze, divuit, vint vegades i continuava ferint sense aturar. Se sentia un bàrbar. Comprovava, ganivetada rera ganivetada, que la carn era tova, bona de perforar.
Un Déjà Vu el portava fins a la seva terra natal. Es veia amorrat als vidres de la carnisseria de la barriada a on va créixer, al sud de Bulgària. Recordava que quan encara era un nin, sa mare l'enviava a comprar mig pollastre després de sortir d'escola per a fills de treballadors d'una barriada pobra a Smolyan. Els ulls li sortien de les òrbites quan Albena, la carnissera de pits descomunals, destrossava aquell animal sense vida sobre una post quilomètrica. El renou d'ossos trencats l'excitava. Era com quan trepitjava les closques d'escarabats, caragols, o les tortugues de terra que havien regalat a la seva germana petita pel seu novè aniversari. Disfrutava vegent com el cos viscós regalimava esclafat per sota les seves sabates.
Ara experimentava les mateixes sensacions que quan era petit, multiplicades per mil. Sabia que aquesta vegada havia arribat massa enfora. Allò ja no era posar-se fins al cul de coca i apallissar qualsevol meuca després de tirar-se-la. Havia cosit a ganivetades un pobre al·lot que no li havia fet res. Res llevat de tirar-se la seva exal·lota. Aquella romanesa espectacular de 26 anys que havia maltractat sistemàticament durant mesos.
I què? No era ja la seva ex? No havia acabat tot entre tots dos?
Però no ho podia sofrir. Li bollia la sang quan veia que finalment, Elisveta havia aconseguit desempellegar-se d'ell. Sempre havia estat una tia intel·ligent, i finalment havia reunit el valor suficient, per dir-li a la cara que allò no era el que volia tenir en el futur. Ja havia patit prou cercant-se la vida a una ciutat com Palma, ben enfora d'on eren els seus pares, els seus amics, la seva germana... Però ell no ho entenia. No podia deixar d'imaginar-la als braços d'un altre qua ja havia conquerit les seves amigues; era simpàtic, més intel·ligent, més segur que ell.
25 punyalades. 9 anys de presó.

Mobilització dinàmica

1 La pelvis en moviment, tal qual Elvis. No cal la Air guitar.
2 Ball caòtic. El cos en moviment like pogo a concert de HC.
3 Braços estirats i uh!uh!uh!
4 Braços estirats i relaxació.
5 Ball. Deixar-se endur per la música.

Set minuts per exercici... ulls tapadets... et voilâ!

Increïble però cert; el link és de EL MUNDO

Oi a Hablar por hablar

Increïble però cert.
En què s'ha convertit aquest espai? Els vespres a la Cadena Ser són la pura imatge de la morbositat. És digne nodrir-se de persones desesperades, deprimides i totes soles per a tirar endavant un espai radiofònic? Se suposa que aquest programa servia per a demanar i resoldre preguntes, per a la comunicació entre oients... No és la consulta del psicòleg.
Escric això indignat, perquè acab d'escoltar com han disseccionat per capítols el testimoni de Míriam, la mare d'un fill que deu 20 milions a un gitano per qüestió de droga. Han agafat la cridada de la setmana passada i n'han fet un espectacle que anuncien entre pausa i pausa del programa!
En quin puta país vivim, joder.
És que a a ningú interessa res més que la telebasura o els drames aliens?
Quins degenerats.

PARTY OZONO

Un nou zine és a les meves mans després de mesos sense novetats. Es diu Party Ozono i no he arribat a aclarir si és fet a Mallorca o a Sudamèrica. O per sudamericans a Mallorca.
És del tipus caòtic. Caòtic fins al punt que forma part d'aquelles publicacions que només entenen les persones que les han fet. La resta de mortals, ens quedam un poc igual.
M'ha fet gràcia l'editorial, a on s'explica, amb tot luxe de detalls, el robatori que varen patir diversos membres del consell de redacció, el primer de gener a casa seva. Ja veus...
Continguts? Hi ha literatura, referència als Delincuéncia Sonora i suport als Skaters. El podeu aconseguir a Runaway.

Brothers and Sisters · Fathers and Mothers

Pero son DMC o no son DMC?

Lo mejor de tu día fatal,
es cuando lo haces girar,
y convertirlo,
en la energía que te hace vibrar.
Doctor Martín Clavo

Ningú no en parla

Las 4 Patas

Aquest diumenge vaig ser a BN Radio (106.5 fm) a la Costa de la Pols de Palma. Me varen convidar a punxar música i a xerrar els amics de Las 4 patas del gato, un programa que s'emet els diumenges a les 17h. En un principi vaig pensar que era una putada aquest horari perquè normalment hi ha futbol (sempre pensant en el mateix!) però després vaig adonar-me que és un moment de la setmana molt guapo per fer ràdio, perquè les coses frueixen d'una manera molt especial els diumenges afternoon. Las 4 patas del gato manté intacte, immaculat, l'esperit rebel (rebel!) dels programes lliures a Ràdios Lliures de tota la vida. Aquelles emissores a on nosaltres vàrem començar a fer les primeres passes al món de les ones electromagnètiques. Gairebé no recordava el que és el "caos" del directe. Aquells moments en que manquen 30 segons per a que acabi la cançó i encara no tens preparat el següent que sonarà. Això és vida! Això és ràdio! Aquí és quan aprens a reaccionar, a improvitzar. És el que més enyor dels temps de Ràdio Calvià.
Molt bon rollo a uns estudis petitons, però molt acollidors, com la gent que hi treballa. Per una mòdica qüota mensual, les persones amb inquietuds culturals, socials i musicals, tenen els seu raconet d'informació per a fer ús de la LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ. Els temes que va tocar l'espai aquesta setmana varen ser precisament aquests:
-Reflexions sobre la llei antitabac i altres drogues legals.
-Violència als carrers de París. Causes.
Els culpabes d'aquest espai també estan a darrere del Colectivo Mala Hierba, que he linkat a l'apartat de Boss Blogs.