Com és viure sense música?
Només pensar com el teu cos la rebutja, ja fa mal.
El cas és que Nicolás Pérez és el President de l'Associació de Malalts d'Ictus de Balears.
Fa anys va patir un infart cerebral que li provocà la paràlisi de la part esquerra del cos.
L'explossió de sang a l'orella, desembocà un cataclisme a la seva vida.
...
Dimecres dematí aparcam el Suzuki Blanc a zona ORA de l'Avinguda 31 de Desembre.
A un segon pis sense ascensor ens espera un home que em recorda el meu tio Leo:
se'l veu bona persona i és un poc lent de relfexes.
Tenc la sort (existeix la sort?) d'escoltar el seu testimoni atentament,
amb ulls immòbils,
que devoren tota la informació mentre es fan una composició de lloc i creen l'esquema informatiu.
Ens conta molt planer, que la seva filla toca el violí i com ell era un apassionat de la música.
És curiós, però quan a un home li demanes l'edat que té la seva filla,
s'encenen immediatament les alarmes de defensa del territori.
A la seva discoteca observ mig d'amagat
- aprofitant que ha anat a canviar-se les ulleres perquè fan reflexe a la càmera -
gairebé tots els cds de REM.
El seu testimoni fa mal per moltes coses:
per l'infern personal, per la incapacitat de progressar,
per les hores en solitud...
però a jo em fereix la descripció del mal que es pot sentir quan la música clàssica peta al teu timpà,
obligan-te a apagar l'aparell reproductor a tota pastilla,
per no començar a plorar.
A aquesta escola es practica el RALLLA ioga.