Al principi va pensar que aquell home, que devia tenir una seixantena d'anys parlava amb qualcú, de tan emocionat com estava en la discussió. Però després de caminar unes passes, va sortir de l'àngle de visió el vehicle blanc que els separava i llavors ho va veure clar. Aquell tio xerrava totsol.
Mirava fixament a terra. Tenia l'esguard clavat en l'acera que enrevoltava l'herba de la plaça, amb ulls cristalins per l'alcohol. El seu reflexe es deixava veure en la foscor de capvespre a Ciutat.
En qüestió de segons, va adonar-se que anava completament gat i que xerrava totsol en la seva gatera. Se deia a sí mateix frases, coses com per a motivar-se a seguir endavant. Entre el renou de la gent, d'enfora va desxifrar:
-"Porqué tu eres el que más cojones tiene, y lo sabes".
Déu meu, va pensar. Quin desastre d'home, quin desastre de vida.
I no ho pensava per fer broma, ni per a sentir-se millor. Simplement li va fer pena veure a un senyor tan gran pronunciant aquestes paraules.
Paraules que confessaven desesperació, desassossec, frustació i sentiments reprimits.