Tot sortint del cinema, camina el tram que hi ha entre les Avingudes i Arxiduc, on hi ha aparcat el seu Peugeot 206 nou de trinca. Amb el cap ple de fotogrames del film que acabava de veure, "Mar adentro", repassa mentalment els moments de la vida a on havia sentit de més a prop, la presència de la mort. Havia d'anar enrera en el temps...
Però sense gaire dificultat veu aquell cotxe que quasi l'atropella en sortir de les activitats extraescolars, quan només tenia 6 anys. No podria oblidar mai la cara enfonyada entre les mans, fixes al volant, d'aquell home conscient del que havia estat a punt de fer.
O quan es va llençar a la piscina amb dos pams d'aigua, del Club Esportiu a on estiuejava de petit amb la família. Practicava tirar-se de cap, però el seu front se va precipitar contra unes rajoles que, inexplicablement no li feren cap mal. Li havia quedat gravada a la ment, la cara de pànic d'aquella dona, que no li va treure els ulls de sobre, ni abans ni després d'executar el salt.
O el dia que, tot gat, va intentar pilotar l'scooter de Flor, l'amiga de l'al·lota que havia conegut tot just feia una setmana. No va recòrrer ni tres metres, i es colpejà brutalment la cara i les mans. S'havia estampat contra una furgoneta. La Guàrdia Civil, que passava de casualitat per aquell carrer ple de rètols lluminosos, el va fer acabar de sentir patètic, aquella nit d'estiu amb 20 anys, a Magalluf.
Quin sentit tenien aquelles situacions?
Quin sentit té la vida?
Està tot predestinat?
Era l'amo del seu present?