El seguent text no és una crítica gratuïta a la gent que pensa d'una determinada manera.
Segurament a més d'un li courà el que llegirà a continuació, però és la meva reflexió personal sobre els problemes d'un entorn.
Qualsevol moviment social, juvenil, cultural, o com ho anomena la premsa, el món de les tribus urbanes, té les seves regles. O hi jugues o no hi jugues, però si deicideixes d'entrar-hi, has de tenir molt clar que hi ha unes normes. Tu no has inventat aquell codi prestablert, però tot i així, has de combregar sense intentar canviar les regles del joc. Te pots sentir més o menys identificat amb allò establert, i pots fer més o menys renou, però això no et dóna dret a voler fer la teva, sense seguir obligatòriament la resta del ramat. Perquè això és el que són la majoria de moviments que assenyalava abans: un puta ramat a on la persona que no destaca en cap de les facetes de la vida pot entrar-hi, adoptant una imatge que, com a mínim li dóna un poc de credibilitat i coherència davant de la gent.
La gent... a qui cony l'importa el que pensa la gent? Doncs sembla que a molta més penya del que sembla.
Les persones cerquen aparentar el que no són.
Hi ha determinades reunions públiques com concerts, manifestacions... a on se posa en marxa tota la maquinària assajada a les habitacions d'adolescents plenes de pòsters. Quan hi ha una trobada és molt important passejar-se amb el cap ben alt i fer com qui està al cas del que passa. El que conta no és passar-ho bé, això és secundari.
Ha viatjat aquesta gent per adonar-se del ridícul que està fent amb un nacionalisme extremadament tancat? Perquè no s'entén estimar el teu país sense haver-ne d'odiar una altre? Quin mal hi ha en aprendre moltes llengües, com més millor? Una llengua no és un perill, ho són les persones que la manipulen políticament per als seus interesos.