Donde está mi coche - Text

El meu cul reposa a un taburet. Els braços s'estiren quilòmetres a la barra del bar de Gaspar.
Com tants i tants de matins, he baixat les escales de ca meva disposat a fer un cafè amb llet. Un dels primers rituals diaris per a afrontar la jornada que m'espera.

-Cafeïna?
-Yes please.

Aconseguesc que el sucre comprimit de la marca Segafredo se desplaci fins a un dels extrems del sobre amb hàbils moviments manuals.
N'hi ha dos.
Amb paciència els aboc a la tassa. D'un en un.
En acabar el trasvassament i com si es tractàs de completar un puzzle, faig encaixar els pedaços de paper buits, un a dins de l'altre amb infinits doblecs, fins que només en queda un amb aspecte d'embarassat.

Un sobre buit de sucre amb aspecte d'embarassat?
Déu meu, beu-t'ho d'una vegada!

...Ummm... Segafredo.
Sempre m'ha agradat el cafè d'aquesta marca.

Un tio d'origen andalús s'asseu a la meva esquerra. Té aproximadament seixanta anys i vesteix un xandall color gris desastrós, com els seus cabells. Demanà cafè amb llet al temps que xucla amb força els mocs aferrats als seus narius; se descollona quan entren tres dones sudamericanes. Riu totsol i me mira esperant una aprovació. No vull concedir ni un segon de la meva atenció a la seva ironia masclista, però el cabró me fa riure.

En Gaspar, l'amo del negoci amb capacitat per a 30 persones sempre va un poc desastrat; porta tota la camisa ben col·locada a dins dels calçons, excepte la part del darrera que li surt per fora. A més va mal pentinat, dos fets que demostren que, efectivament, els matins no es dutxa i molt menys es mira al mirall per saber quin careto fa. Du ulleres de cul de tassó que denuncien una profunda miopia.

A tot això me començ a demanar a on vaig aparcar el cotxe ahir vespre. O era ahir migdia? Han passat tantes hores... Record d'on venia, però...
Són dubtes i incerteses a les que ja hi estic avesat. El millor és a agafar-ho amb calma, tanmateix ja arrib 3/4 d'hora tard, i quan ho hagi de recordar, ho recordaré.

El barman juga amb uns grans de cafè a la mà. Els olora satisfet afirmant que allò és ben natural i per lògica aplastant, sà.
Els clients se van acomiadant amb freds "Buenos Días".

No vull ni imaginar sa cara que faig els matins. Un dels meus únics consols és pensar que sintonitzaré Máxima FM després de cordar-me sa corretja i que viatjaré patinant pels carrers de Palma a gran velocitat. El dance que punxen és bastant porqueria, però me deixondeix.

Uns minuts de divagacions i ja he acabat de prendre el cafè. Per desgràcia encara no record res. Res de res.
Tot sortint del Petit Cafe, el primer que faig és girar el cap cap a la dreta. Trob la matrícula que cercava acabada en -DG, i no hi ha dubte: és el meu petitó!

El 106.1 fm ja peta als bafles de camí al curro. El Gallo Máximo ja fa de les seves. KI KIRI KIIIIIII!!
Ho està fent de PM.

El K7 (2)

Per cert.
He recordat que aquest estiu vaig aconseguir un magnífic llibre sobre aquesta temàtica. El llibre es diu "Mix Tape. The Art of Cassette culture" i ha estat publicat pel mític membre de Sonic Youth Thurston Moore.

EL K7

Jelou.
Avui no se tracta d'una qüestió de melancolia.
No parlam només del passat, perquè encara avui l'utilitzen (l'utilitzam) milions de persones arreu del món de manera diària.
Per ventura els formats d'àudio com els cassettes, han quedat en un segon pla pel que fa a tecnologia capdavantera els darrers anys. Sobretot a mitjans com per exemple la ràdio o la premsa en què el minidisc s'ha acabat imposant com a eina d'enregistrament de sons. Era molt feixuc allò d'haver d'anar amb els botons de rewind i fastforward per a cercar talls de veu. De fet ara que hi pens era una autèntica bojeria!
Però tot això no fa que els cassettes hagin deixat de ser vàlids i útils.

Recordau les currades que mos pegàvem tots quan érem més joves, pintant les fundes amb retoladors, retalls de diari o de manera caòtica amb les miniferratines (stereo, original, side a, side b, type one, type two, 1,2,3,4,5,6,7,8,9,0, remix, classic...) que venien amb els k7s verges de marques com TDK, BASF, AGFA, MAXELL, SONY..?

Els formats de cinta de 45, 60, 74, 90 o 120 minuts eren remesclats a la nostra manera aconseguint verdaderes obres d'art construïdes amb hores de paciència.

Que una cinta quedàs perfecte volia dir que:
a- No hi hagués gaire espai en blanc entre tema i tema.
b- Que no s'escoltàs com queia l'agulla del tocata a sobre del vinil quan la cinta ja havia començat a enregistrar. (Sí! Els nostres pares tenien vinils!)
c- Que la música tingués el màxim de coherència possible: Rock amb rock. Els mad mix amb els mad mix...
d- Que la darrera cançó de cada cara no acabés tallada. Era preferible un espai de tres minuts buit, que no haver-la de tornar a escoltar. Al menys aquest punt era molt important per a mi!

Supòs que d'aquesta manera ja mostraven que teníem inquietuds per la tecnologia, per la música i pel disseny. Vaja, per tot allò que anys després ens ha servit com a eina de treball.

Aquí hi ha el link.

Clica ací.

Perquè així és com se senten aquests dies alguns escriptors sense la inspiració divina.

Donde está mi coche - Introducció

Aquesta és una història que cal escriure in situ. En un d'aquell moments en què el cervell no reacciona després de dormir tota la nit, i ets incapaç de recordar a on vares aparcar el teu vehicle la nit passada.

Coneguent-me, segurament demà o passat demà hi haurà s'article fet, perquè aquest és un fet que em passa habitualment. Només necessit tenir un paper i un boli a mà de bon dematí, per explicar quines són les idees que intenten circular a l'embós cerebral dels carrers del meu cap.