Jelou.
Avui no se tracta d'una qüestió de melancolia.
No parlam només del passat, perquè encara avui l'utilitzen (l'utilitzam) milions de persones arreu del món de manera diària.
Per ventura els formats d'àudio com els cassettes, han quedat en un segon pla pel que fa a tecnologia capdavantera els darrers anys. Sobretot a mitjans com per exemple la ràdio o la premsa en què el minidisc s'ha acabat imposant com a eina d'enregistrament de sons. Era molt feixuc allò d'haver d'anar amb els botons de rewind i fastforward per a cercar talls de veu. De fet ara que hi pens era una autèntica bojeria!
Però tot això no fa que els cassettes hagin deixat de ser vàlids i útils.
Recordau les currades que mos pegàvem tots quan érem més joves, pintant les fundes amb retoladors, retalls de diari o de manera caòtica amb les miniferratines (stereo, original, side a, side b, type one, type two, 1,2,3,4,5,6,7,8,9,0, remix, classic...) que venien amb els k7s verges de marques com TDK, BASF, AGFA, MAXELL, SONY..?
Els formats de cinta de 45, 60, 74, 90 o 120 minuts eren remesclats a la nostra manera aconseguint verdaderes obres d'art construïdes amb hores de paciència.
Que una cinta quedàs perfecte volia dir que:
a- No hi hagués gaire espai en blanc entre tema i tema.
b- Que no s'escoltàs com queia l'agulla del tocata a sobre del vinil quan la cinta ja havia començat a enregistrar. (Sí! Els nostres pares tenien vinils!)
c- Que la música tingués el màxim de coherència possible: Rock amb rock. Els mad mix amb els mad mix...
d- Que la darrera cançó de cada cara no acabés tallada. Era preferible un espai de tres minuts buit, que no haver-la de tornar a escoltar. Al menys aquest punt era molt important per a mi!
Supòs que d'aquesta manera ja mostraven que teníem inquietuds per la tecnologia, per la música i pel disseny. Vaja, per tot allò que anys després ens ha servit com a eina de treball.
Aquí hi ha el link.